Història de la terrissa a El Vendrell

La presència de la ceràmica com a activitat econòmica a El Vendrell es remunta als segles XVII i XVIII, quan es produeixen alguns canvis de caràcter econòmic i social que marcaran l’esdevenir de la vila, com ara l’aparició d’un nou cultiu: la vinya.

​

Cap al 1879, consten les primeres referències de tallers terrissaires que havien d’estar fora de les muralles de la vila, que aleshores envoltaven el nucli, per motius de seguretat, ja que es produïen fums molestos i hi havia perill d’incendis. Per aquest motiu, tota l’activitat terrissaire es concentrava als voltants del torrent de la Bisbal, que, alhora, era un dels llocs on s’obtenia la matèria primera, l’argila. Altres llocs d’extracció de material eren Mas Borràs, Mas Canyís, les Torretes i Tomoví.

​

A Sant Vicenç de Calders hi havia la partida anomenada del Salonar, de la qual es treia el sauló, que a el Vendrell s’anomenava saldó. Aquesta sorra groguenca amb propietats refractàries s’utilitzava per recobrir les parets interiors dels forns i per estendre l’obra a l’era i evitar que s’enganxés. Un altre material necessari per fer les fornades era la llenya, que s’obtenia de boscos propers com els de Mas Borràs. Actualment, s’utilitzen forns de gas o d’electricitat.

​

A la comarca s’han trobat restes arqueològiques que demostren que unes de les primeres peces que l’home va fabricar van ser les eines de terra cuita. A Tomoví hi ha un forn de ceràmica del segle II dC i, des d’aleshores, es creu que la producció de ceràmica hauria continuat al llarg dels anys fins als nostres dies.

​

La terrissa del Vendrell té unes formes i uns colors característics: el càntir i la gerra, el color verd i el color mel. Així mateix, també es treballaven estris relacionats amb l’aviram i la ramaderia.

​

Els tallers d'El Vendrell

Un dels primers tallers que hi ha documentat era Cal Gerrer, obrador de la família Fabré, datat del segle XVIII. Estava situat al carrer de la Cristina Baixa, just al costat de la riera de la Bisbal. Tenia un pati exterior on es preparava l’argila.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

Des de finals del segle XIX els tallers dels terrissaires estaven repartits per tota l’àrea perifèrica de la vila. Es té constància dels següents:

- Al carrer d’Àngel Guimerà, la família Serra.
- Al carrer de Montserrat, cantonada amb el carrer de Sant Magí, els Bonsoms.
- Al carrer de Sant Magí, la terrisseria de Fèlix Vidales Guarro.
- Al carrer d’Albinyana, la família Moragas.
- Al carrer del Pou, la família Fontana i la família Guinovart.
- Al carrer de la Barceloneta Baixa, la família Nin.
- Al carrer de l’Estela, les famílies Pere Fontana.
- Al carrer de Santa Anna, la família Font.
- Al carrer de la Cristina Alta, els Rovirosa, documentats fins a finals del segle XIX.
- Al carrer X, els Guivernau, vinguts d’Esparreguera a finals del segle XIX.
- Al carrer de Mar, els rajolers Figueres i els cantirers Poblet.

​

Alguns d’aquests tallers es van veure afectats per l’obertura de nous carrers, la qual cosa els va obligar a tancar o desplaçar-se. Molts d’aquests tallers combinaven la producció de terrissa utilitària amb la de teules, rajoles i totxos, sobretot en èpoques de gran demanda, com ara el 1874, després de la tercera Guerra Carlina; durant la preparació de les Exposicions Universals de 1888 i 1929 a Barcelona, i, més tard, durant i després de la Guerra Civil Espanyola.

​

Alguns terrissers es dedicaven únicament a aquesta tasca, com la família Casas, rajolers del segle XVIII; la família Figueres, naturals de Pallejà, que tenien l’obrador al carrer de Mar, o els Vidal, que es van assentar al carrer de la Carnisseria, on hi havia l’anomenada Torre de la Rajoleria, que a l’entrada dels carlins fou utilitzada per defensar la vila.

​

A finals del segle XIX, els Nin, que comptaven amb una llarga tradició terrissaire perquè anteriorment havien estat cantirers, van engrandir el petit taller del carrer de la Barceloneta Baixa per obrir una fàbrica de 1.000 metres quadrats. Aquesta fàbrica es va especialitzar en peces destinades a l’ornamentació, teules esmaltades en diferents colors, balustres, rajoles vermelles i rajoles decorades d’estil modernista. Els Nin exportaren rajola vermella no només arreu del territori espanyol, sinó també a Amèrica, on es coneix amb el nom de recilla de El Vendrell.

​

Al carrer del Duc de la Victòria, actualment d’Andreu Nin, hi havia la rajoleria dels Esvertit, coneguts amb el nom de Mismo. També havien estat cantirers i destinaven una petita part del seu taller per a càntirs i gerres. Junt amb la família Nin, van ser de les indústries més importants durant l’última dècada del segle XIX. Gran part de la decoració arquitectònica de reminiscències modernistes del Vendrell és d’ells. Les rajoleries de Fèlix Vidales Guarro i Josep Vidal els seguien en importància.

​

Al carrer de Santa Anna, a prop de la carretera de Valls, Joan Llansà Barot va instal·lar-hi a principis del segle XX una petita indústria de rajoles i teules. El seu fill Salvador heretà la fàbrica. La vídua d’aquest i el seu germà, Maria i Casimiro Coll, es van fer càrrec de l’empresa el 1929. A partir d’aleshores Vídua Llansà o Cal Coll es va caracteritzar pel seu afany d’experimentació en noves tècniques, matèries, peces i vernissos. La rajola vermella era un dels seus productes de més èxit i els anys cinquanta van incorporar la secció Italita, que consistia en la producció de rajoles envernissades d’una gran duresa.

​

​

​

​

Article. New Ceramic Magazin